Un entrenament perfecte

Per als esportistes d’elit, la diferència entre guanyar o perdre una competició pot estar simplement en el fet d’haver-se entrenat correctament. Un bon entrenament fa que l’esportista arribe en el millor estat de forma a la competició per així rendir al màxim.

Per a entrenar-se bé, els esportistes s’han d’esforçar prou i durant el temps necessari. Si l’entrenament és insuficient, serveix de ben poc, però si és excessiu, arribaran cansats a la competició.

El més difícil és saber com és l’esforç que estan realitzant, si és massa o si resulta escàs. Com es pot mesurar l’esforç?

En realitat és més fàcil del que sembla. Com més gran és l’esforç físic que realitza una persona, més ràpid li ha de funcionar el cor. Així, si es mesura com batega de ràpid, tindrem una idea del treball que realitza la persona. Per això els esportistes porten durant els entrenaments els pulsímetres, uns aparells que mesuren el ritme a què treballa el cor. D’aquesta manera, s’asseguren un entrenament correcte.

L’aparell circulatori s’encarrega de transportar els nutrients, l’oxigen i les substàncies de rebuig per tot el cos.

L’aparell circulatori està format per la sang, els vasos sanguinis i el cor.

La sang

La sang és un líquid roig i espés que arriba a totes les cèl·lules del cos. Una persona adulta en té uns quatre o cinc litres, depenent del pes.

La sang està formada per aquests elements:

• El plasma. És un líquid compost majoritàriament per aigua. S’encarrega de transportar:

– Nutrients, com proteïnes, glúcids, etc.
– Substàncies de rebuig de les cèl·lules.
– Altres substàncies; per exemple, gasos com el diòxid de carboni i l’oxigen.

• Les cèl·lules sanguínies. Poden ser de tres tipus: 

– Glòbuls rojos o hematies. Són les més abundants: uns cinc milions per mm³ i tenen forma de disc. Contenen una substància anomenada hemoglobina que dóna el color roig a la sang. La seua funció consisteix a transportar oxigen.
– Glòbuls blancs o leucòcits. N’hi ha entre 6.000 i 9.000 per mm³, i són les cèl·lules sanguínies més grans. Tenen una funció de defensa; si contraiem alguna infecció, el nombre de glòbuls blancs augmenta.
– Plaquetes. Són fragments de cèl·lules que ajuden a tancar les ferides i detindre hemorràgies; per a fer-ho se serveixen d’una substància anomenada fibrina, que forma coàguls. Hi ha unes 150.000 plaquetes per mm³.

La sang també té la funció de mantindre constant la temperatura interna del cos.

Els vasos sanguinis

Els vasos sanguinis són els conductes pels quals circula la sang per l’interior del cos.

• Les artèries. Condueixen la sang des del cor fins als òrgans. Són vasos gruixuts i elàstics, ja que la sang hi circula a pressió. Totes les artèries transporten oxigen, excepte les artèries pulmonars.
• Les venes. Porten la sang des dels òrgans fins al cor. Les venes són vasos més fins que les artèries, ja que la sang no hi circula a pressió. Transporten diòxid de carboni, excepte les venes pulmonars, que transporten oxigen.
• Els capil·lars. S’encarreguen de deixar l’oxigen i els nutrients als òrgans, i de recollir-hi el diòxid de carboni i les substàncies de rebuig. Les artèries i les venes es divideixen en vasos cada vegada més prims fins a convertir-se en capil·lars.

El cor

El cor és un òrgan musculós de la mida d’un puny, que batega contínuament i impulsa la sang per tot el cos. Està situat a la caixa toràcica, entre els pulmons, i protegit per les costelles.

La part exterior està recoberta per una membrana anomenada pericardi i per les artèries coronàries, que parteixen de l’artèria aorta, la missió de la qual és deixar oxigen i nutrients al cor.

L’interior està dividit en dues meitats separades per un envà continu. Cada meitat (dreta i esquerra) té dues cambres. La part esquerra del cor conté sang amb oxigen, i la part dreta, sang amb diòxid de carboni.

Les cambres superiors s’anomenen aurícules i a aquestes arriben les venes. Les cambres inferiors s’anomenen ventricles i d’aquestes ixen les artèries.

Cada aurícula es comunica amb el ventricle del mateix costat a través d’una vàlvula, que permet que la sang circule sempre des de l’aurícula fins al ventricle i no en sentit contrari. 

Sístole. És el moviment de contracció del cor. De primer, la sang de les aurícules passa als ventri­cles. Després, els ventricles es contrauen i envien la sang a les artèries que la impulsen a totes les parts del cos. 

La circulació és el recorregut que realitza la sang impulsada pel cor a través del conjunt de vasos sanguinis. Comprén la circulació pulmonar i la circulació general.

La circulació pulmonar

La circulació pulmonar és el circuit que segueix la sang entre el cor i els pulmons.
Durant la circulació pulmonar hi ha un intercanvi de gasos, que té lloc en les fases següents:

1. La sang carregada amb el diòxid de carboni arriba a l’aurícula dreta.
2. De l’aurícula dreta, la sang passa al ventricle dret i ix per les artèries pulmonars cap als pulmons.
3. Als alvèols pulmonars deixa el diòxid de carboni i es carrega d’oxigen.
4. La sang carregada d’oxigen arriba per les venes pulmonars a l’aurícula esquerra.

La circulació general

La circulació general és el recorregut que realitza la sang per tot el cos.
Durant el seu recorregut, la sang porta l’oxigen a totes les cèl·lules i arreplega el diòxid de carboni que es forma en aquestes. El procés té lloc en les fases següents:  

1. El ventricle esquerre impulsa la sang carregada d’oxigen a través de l’artèria aorta.
2. Des de l’artèria aorta la sang es reparteix per vasos cada vegada més fins i arriba als capil·lars de tots els òrgans.
3. Als capil·lars la sang cedeix l’oxigen i els nutrients i recull el diòxid de carboni i les substàncies de rebuig.
4. Les venes recullen la sang i la porten al cor per les venes caves a l’aurícula dreta.

A les nostres cèl·lules es produeixen diverses substàncies de rebuig que passen a la sang. Aquestes substàncies són tòxiques i no es poden acumular dins del cos, per això cal expulsar-les.

La funció d’excreció consisteix en l’eliminació de substàncies de rebuig de la sang.

L’excreció es du a terme a l’aparell excretor, a les glàndules sudorípares i als pulmons.

Ja saps com s’expulsa el diòxid de carboni als pulmons. Ara vorem com funcionen l’aparell excretor i les glàndules sudorípares.

L’aparell excretor

L’aparell excretor està format pels renyons, els urèters, la bufeta urinària i la uretra.

• Els renyons són els òrgans principals de l’aparell excretor. Tenen forma de fesol i es troben situats a la part posterior de l’abdomen. Als renyons es forma l’orina.
• Els urèters són dos conductes que transporten l’orina des dels renyons fins a la bufeta urinària.
• La bufeta urinària és l’òrgan on s’acumula l’orina abans de ser expulsada. Té forma de bossa i les parets són elàstiques, de manera que es pot estirar o contraure depenent de la quantitat d’orina que acumula. 
• La uretra és el tub que comunica la bufeta de l’orina amb l’exterior del cos.

El funcionament de l’aparell excretor

Tota la sang que circula pel cos passa pels renyons. Els renyons funcionen com si foren dos coladors: contínuament filtren la sang i retenen les substàncies de rebuig que transporta. Amb aquestes substàncies de rebuig es forma l’orina, que ix dels renyons, recorre els urèters i arriba a la bufeta.

L’orina es produeix contínuament i s’acumula a la bufeta fins que arriba a una certa quantitat i és expulsada fora del cos a través de la uretra. 

Més del 95 % de l’orina és aigua. Això significa que amb l’orina s’elimina també part de l’aigua que hi ha al cos i, per tant, l’hem de reposar.

Les glàndules sudorípares

Les glàndules sudorípares formen la suor, un líquid compost quasi totalment per aigua, però que també conté una xicoteta part de sals i de substàncies de rebuig. Quan s’elimina la suor, s’expulsen també algunes substàncies de rebuig. Per això aquestes glàndules intervenen en la funció d’excreció.

Les glàndules sudorípares estan repartides per tota la pell. Cada glàndula consisteix en un tub llarg que s’enrotlla formant una espècie de globus i que comunica amb l’exterior a través d’un porus pel qual ix la suor. 

Malalties de l’aparell circulatori

Les malalties que afecten l’aparell circulatori són freqüents i greus i són la causa de mort de milions de persones cada any. 
Entre les malalties que afecten l’aparell circulatori hi ha l’arteriosclerosi i l’infart de miocardi.

• L’arteriosclerosi consisteix en l’enduriment de les artèries. Normalment es produeix perquè al seu interior es deposita greix. Això fa que l’espai interior de l’artèria, per on circula la sang, siga cada vegada més estret, i fins i tot pot arribar a taponar-se. El resultat és greu perquè l’òrgan al qual arribava l’artèria es queda sense oxigen i sense nutrients. 
• L’infart de miocardi consisteix en el fet que una part del cor es queda sense reg sanguini. El cor rep oxigen i nutrients a través de les artèries coronàries. Quan una d’aquestes artèries s’estreteix i es tapona, a causa de l’arteriosclerosi, es produeix un infart, que pot ser més o menys greu segons la proporció del cor que afecte i el temps que s’estiga sense reg.

Algunes d’aquestes malalties es presenten en els adults, però estan molt relacionades amb els hàbits de vida que s’adquireixen durant la infància i l’adolescència.
Mantindre una sèrie d’hàbits saludables ens ajudarà a previndre malalties. Hi ha tres hàbits que són bàsics per a mantindre la salut de l’aparell circulatori: la dieta saludable, l’exercici i no consumir alcohol ni tabac.

La dieta saludable

La dieta és fonamental per a la salut en general i per a la salut de l’aparell circulatori en particular. Per a cuidar l’aparell circulatori hem de seguir alguns consells:

• No prendre massa hidrats de carboni ni greixos, perquè provoquen obesitat, que resulta perjudicial per a l’aparell circulatori.
• Evitar els greixos d’origen animal, perquè afavoreixen l’aparició d’arteriosclerosi i altres malalties. Altres greixos, com l’oli d’oliva, de soia o de gira-sol, són més saludables, així com el greix del peix blau. 
• Evitar prendre massa sal, ja que l’excés de sal també és perjudicial per a l’aparell circulatori.

La salut de l’aparell excretor

Hi ha dos hàbits bàsics per a mantindre la salut de l’aparell excretor:

• Beure prou aigua. Contínuament perdem aigua a través de l’orina, la suor, la respiració i l’evaporació a través de la pell. Es recomana beure almenys un litre i mig d’aigua cada dia. D’aquesta manera, els renyons funcionaran millor per a eliminar de manera eficaç substàncies tòxiques de l’organisme. En situacions en què perdem més aigua del que és normal, per exemple, quan fa molta calor, fem exercici, tenim febre, diarrea o vòmits, hem de beure més aigua per a recuperar la que hem perdut i evitar així la deshidratació. 
• Mantindre la pell neta. La pell és un òrgan que cobreix tot el cos. És una barrera per a l’entrada de bacteris i s’hi troben les glàndules sudorípares, a través de les quals eliminem la suor. Hem de cuidar la higiene de la pell per a eliminar les restes de la suor i mantindre nets els porus pels quals ix.

• També és important netejar, després d’orinar i en dutxar-nos, al voltant de l’eixida de les vies urinàries.