1.2. Les llengües indoeuropees

A partir del segle xviii alguns lingüistes van adonar-se que existien diverses coincidències entre algunes llengües de l'Índia, com el sànscrit, i algunes llengües europees. Van comprovar, també, aquestes semblances amb diverses llengües perses, com l'avèstic. A partir de la comparació d'aquestes llengües van determinar que un bon nombre de les llengües d'Europa i algunes llengües d'Àsia formaven part d'una mateixa família lingüística. Vegem-ne un exemple comparant aquests dos mots:

Aquesta diàspora va comportar-ne el desmembrament en diversos grups que es van dirigir a zones diferents i ben allunyades. Així, alguns van anar cap a l'Índia, l'Àsia Menor, Grècia, Itàlia, el nord d'Europa, etc.
 

Podem afirmar que cap al 1000 aC els pobles indoeuropeus ja s'havien disgregat totalment. Aquesta diàspora va comportar que l'indoeuropeu es dividís, també, en diferents branques, les llengües indoeuropees. Aquesta família de llengües indoeuropees ha anat evolucionant al llarg del temps fins a conformar un gran nombre de les llengües actuals:

1.3. El llatí

Aquest augment de parlants del llatí va ser gradual, i al segle ii dC, moment de màxima expansió de l'Imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània fins a Egipte. És fàcil d'imaginar que, al costat de les diferències geogràfiques, també hi havia diferències entre el llatí de les diverses zones. Podríem dir que el llatí parlat per un habitant d'Hispània tenia variants respecte al llatí d'un habitant d'Egipte.

Etapes del llatí

Els romans, a més d'expandir-se per tot l'Imperi i abastar una zona molt extensa i diversa, també van romandre en els territoris ocupats durant molt temps. Això va comportar que el llatí s'estengués per tot el ter­ritori i que aquest anés evolucionant al llarg del temps. Així, no era igual el llatí del segle vi aC que el llatí del segle iv dC, per posar un exemple. L'evolució de les llengües és un fet habitual i evident en la història de qualsevol llengua, ja sigui antiga o actual. En el cas del llatí podem fer la classificació cronològica següent:

a) Llatí arcaic (des dels orígens fins al segle ii aC). Aquest període abasta des dels primers testimonis no literaris, escrits en objectes quotidians (segle vi aC), fins als primers textos literaris (segles iii - ii aC). El llatí arcaic va rebre les influències de la cultura i la llengua grega.

b) Llatí clàssic (segle i aC – segle i dC). Es tracta d'un llatí plenament consolidat que representa el moment de màxima esplendor de la literatura llatina. En llatí clàssic van escriure els millors autors llatins, com Virgili, Ovidi, Livi, Ciceró, i molts d'altres.

g) Neollatí (o llatí del segle xxi). Actualment, diferents associacions pretenen rellançar el llatí com a llengua viva de comunicació entre els pobles. A aquesta empresa s'hi ha sumat la revista Latinitas, i també el Vaticà, que utilitza el llatí en els seus documents oficials. Per posar-se al dia, un seguit d'experts han introduït 15.000 noves paraules al llatí, per poder descriure el món actual. Han afegit mots tecnològics, esportius, socials, etc. Fixa-t'hi:

aeròdrom: aerinavium portus
banyador: subligaculum balneare
iceberg: nataris mons glacialis
OVNI: res inexplicata volans
solter: solitarius
vagó llit: currus dormitorius
whisky: vischium
 

1.4. Un llatí per a cada moment

Partint de la realitat social que ens indica que les comunitats no són homogènies, sinó que existeixen elements diferenciadors, i que els parlants tenim la capacitat d'adaptar-nos a realitats diferents, podem dir que la societat romana no era una excepció. Així, al costat d'unes etapes cronològiques de la llengua llatina, podem observar diferents llatins en funció de la circumstància de l'individu. No era el mateix el llatí que parlava un camperol de les províncies que el d'un funcionari de l'Imperi que vivia a Roma; tampoc era igual el llatí que parlava un soldat destinat a un territori allunyat de Roma, que el d'un mestre.

La diferència principal i més important –però no l'única–, entre els diversos llatins és la del llatí culte i el llatí col·loquial.

a) Llatí culte. També s'anomena llatí literari o llatí escrit, ja que és el que utilitzaven els escriptors i els mestres d'escola. Era el llatí oficial, el que s'utilitzava en l'Administració. Aquest tipus de llatí era estricte amb les normes gramaticals, força rígid i no va patir gaires alteracions ni variacions al llarg de la seva existència. Si el comparéssim amb el català, seria el català literari, és a dir, el que llegim en els llibres, en la premsa escrita, el que escoltem en les notícies de les televisions o ràdios, el català que segueix les normes de gramàtica vigents.

b) Llatí col·loquial. Molt sovint se l'identifica amb el llatí vulgar o el llatí parlat. Al costat del llatí culte, coexistia un llatí parlat per la gent del carrer, per les classes més populars, que prescindia de les normes gramaticals. Era un llatí molt viu, espontani, que contínuament innovava i que va evolucionar ràpidament. D'aquesta evolució popular del llatí col·loquial van sorgir les diverses llengües romàniques.

Fent la mateixa comparació anterior, també podríem parlar d'un català parlat que es diferencia substancialment del de la premsa o dels registres més formals. Aquest català familiar i quotidià canvia molt ràpidament i és el que marca el camí i l'evolució de la nostra llengua.

2.1. Origen i enfortiment de Roma durant la Monarquia

La ciutat de Roma va ser fundada el 753 aC a la península Itàlica, concretament a la regió del Laci. Aquesta era una zona bona per a l'assentament humà per diverses raons: d'una banda, tenia una bona posició estratègica perquè era al centre de la península Itàlica –cosa que li permetia controlar-ne tot aquell territori– i també al centre de la Mediterrània i, per tant, gaudia d'una bona posició de control; d'altra banda, era un terreny fèrtil per la proximitat del riu Tíber, la qual cosa va propiciar que els primers pobladors practiquessin l'agricultura i la ramaderia. A més, el riu Tíber –navegable per als vaixells de l'època–, els permetia arribar ràpidament fins al mar, que era tan sols a vint quilòmetres.

Amb aquestes condicions favorables va sorgir un assentament humà batejat amb el nom de Roma i que era el resultat de la unió d'uns poblats situats en set turons i separats per zones pantanoses, que habitaven en cabanes i vivien de l'agricultura i la ramaderia.

Durant aquesta època, anomenada Monarquia (753 aC - 509 aC), perquè la ciutat era governada per un rei, Roma va passar de ser un petit poblat a esdevenir una ciutat ben consolidada. La prosperitat d'una nova ciutat com Roma va tenir com a conseqüència un augment demogràfic important, ja que molts habitants de poblats propers s'hi instal·laven a la recerca de noves oportunitats. L'ampliació de la ciutat va donar pas a la formulació de les primeres lleis, a fi de garantir el seu bon funcionament i la convivència dels seus habitants.

2.2. Expansió durant la República

Durant el període de la República, (509 aC - 27 aC), Roma va experimentar un creixement molt gran. Aquella petita ciutat assentada entre set turons va convertir-se en la senyora de la Mediterrània.

La conquesta de la Península Itàlica

La mentalitat expansionista dels romans va fer que, després d'aconseguir una ciutat forta i pròspera dins la regió del Laci, volguessin apoderar-se de tota la península Itàlica. Així, van començar pels pobles i les regions més properes. A algunes les convencien que s'unissin a Roma gràcies a aliances pacífiques, però les que s'hi resistien eren conquerides mitjançant la força.

Després d'apoderar-se del centre de la península, Roma va emprendre la conquesta del nord i va aconseguir sotmetre la regió d'Etrúria. Seguidament va conquerir el centre-sud, en derrotar els habitants de la regió dels samnites.
 

Encara restava lliure del domini romà el sud de la península Itàlica, que rebia el nom de Magna Grècia, ja que estava format per una gran quantitat de colònies que els grecs hi havien fundat per establir tractes comercials al llarg de la mar Mediterrània. Roma va aconseguir apoderar-se de tota la Magna Grècia quan va conquerir la rica i important ciutat grega de Tàrent.

Aquesta ciutat, tot i rebre ajut militar d'algunes ciutats de la Grècia continental, no va poder suportar l'envestida de Roma, que va esdevenir, així, la ciutat amb més poder de la península Itàlica.

El domini de la Mediterrània

Després d'aconseguir el control de la península Itàlica, Roma va voler ser la ciutat més poderosa de tota la Mediterrània. En aquella època, Cartago, una ciutat situada al nord d'Àfrica, a l'actual Tunísia, exercia el seu poder militar i comercial a la Mediterrània occidental. L'enfrontament entre Roma i Cartago era inevitable, ja que totes dues pretenien dominar la Mediterrània.

Així van esclatar les Guerres Púniques, que per als romans van ser el primer conflicte bèl·lic més enllà de les fronteres de la península Itàlica. Aquestes guerres entre cartaginesos –a qui els romans anomenaven púnics– i romans van tenir diverses fases:
 

• Primera Guerra Púnica: Els romans vencen i s'apoderen de Sicília, Còrsega i Sardenya.
• Segona Guerra Púnica: Els romans vencen i s'apoderen de part de la península Ibèrica.
• Tercera Guerra Púnica: Destrucció de Cartago i conquesta romana d'una part del nord d'Àfrica.

L'organització en províncies

Roma es trobava en una situació nova i desconeguda: com podia controlar i governar uns territoris allunyats de les seves fronteres naturals? Quina relació política i econòmica havia d'establir amb aquestes noves zones que ara ja dominava?

Va donar el nom de províncies als nous territoris conquerits. La primera província romana va ser Sicília i la segona, Còrsega-Sardenya. A cada una d'aquestes províncies hi enviava un magistrat especial, una mena de funcionari que controlava políticament, administrativament i militarment aquest territori allunyat de Roma. Aquest magistrat, que generalment ja havia tingut algun càrrec a la capital, seguia les ordres dels governants de Roma, recaptava els impostos dels habitants de les províncies i procurava tenir la província pacificada.

Durant la República, el territori romà va experimentar el creixement més gran, ja que de forma gradual es va apoderar de gran part de la Mediterrània occidental i oriental. Així, a través de setges, guerres i combats va esdevenir la ciutat més poderosa de tota la Mediterrània.

Cada territori conquerit passava a ser província romana, rebia un nom i mantenia un vincle amb Roma. Es tractava de la primera divisió territorial, de la qual encara avui dia en conservem alguns trets, tot i que ha anat canviant al llarg d'aquests segles.

Aquests són els territoris conquerits pels romans durant la Repú­blica, ordenats cronològicament segons l'any de conquesta i amb el nom del país o dels països que els correspon avui dia:

Tal i com veieu en la taula anterior, les províncies romanes no coincideixen físicament amb els països actuals, sinó que cada província romana abarca una suma de petites parts d'aquests. Vegeu-ne el mapa de la pàgina següent per comprovar-ho.

En totes aquestes províncies els romans van deixar la seva empremta: des de la llengua a l'arquitectura, des del nom de ciutats a la literatura, etc. Aquesta herència és més forta en unes que en altres, però en la majoria avui dia encara podem contemplar algun tret que ens remet al nostre passat romà.

A l'actual Catalunya, que formava part de la província de la Hispània Citerior, tenim abundants testimonis arqueològics que evidencien la presència romana a casa nostra.

2.3. Expansió durant l'Imperi

L'Imperi, període que comprèn des del 27 aC fins al 476 dC, es va iniciar amb l'emperador August, que va continuar l'onada expansionista dels anteriors governants de la República. Sota el seu mandat es van annexio-nar més territoris a Orient i es van estabilitzar i reorganitzar les conquestes d'Occident. Així, va acabar la conquesta del nord d'Hispània amb operacions militars contra els càntabres i els àsturs, i es va dividir l'extensa província de la Gàl·lia en quatre parts.

Podem dir que la divisió territorial en províncies es va iniciar de manera força improvisada durant la República i August es va trobar amb la tasca de reorganitzar-la per fer més eficaç el govern d'un territori cada vegada més extens. I és que tant August com els seus successors van anar ampliant el territori dominat per Roma cap al centre i el nord de l'actual Europa, fins als rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia.

Els avantatges econòmics que suposava aquest gran imperi, generats pels impostos que pagaven els habitants de les províncies, contrastaven amb les dificultats militars per mantenir en pau i estabilitat tantes províncies i tan diferents. Aquest fet va obligar a posar fi a les conquestes romanes a l'època de l'emperador Trajà, un emperador d'origen hispà que va governar del 98 al 117 dC. A partir d'aleshores, l'exèrcit romà es va dedicar plenament a mantenir les fronteres pacificades.

En aquesta taula pots veure les noves províncies conquerides durant l'Imperi, ordenades cronològicament i amb el nom del país o dels països actuals.

Els successors de l'emperador Trajà tenien més interès a mantenir el territori romà que a conquerir-ne més. Per aquest motiu van decidir marcar i enfortir les fronteres, que ells anomenaven limes.

Van construir el limes germànic entre els rius Rin i Danubi. De la mateixa manera, les muralles d'Adrià i d'Antoni separaven la Bretanya romana d'Escòcia (entre les actuals Carlisle i Newcastle upon Tyne). A orient, a l'altra banda del riu Eufrates, el limes protegia Síria i Aràbia dels perills dels nòmades del desert. I a l'Àfrica el limes s'adaptà en funció dels adversaris.

2.4. Divisió de l'Imperi romà

El govern d'un imperi tan extens havia arribat a ser incontrolable per a un sol home, l'emperador, al qual les funcions que havia de dur a terme no permetien passar gaire temps a Roma. Dioclecià, que va governar del 284 dC al 305 dC, va intentar solucionar-ho organitzant l'Imperi en quatre parts, cada una de les quals tenia una mena de responsable propi. Roma va deixar de ser la residència imperial i aquesta es va traslladar a les noves quatre capitals: Nicomèdia, Sírmium, Milà i Trèveris.

Els nombrosos successors de Dioclecià no van continuar amb aquesta organització de l'Imperi, però tampoc van retornar a Roma el seu paper de capital imperial. Al contrari, Constantí, emperador del 312 al 337, va traslladar la capital a Constantinoble (l'actual Istanbul).

Tot i que en realitat les diferències entre els territoris romans d'orient i els d'occident eren cada vegada més grans, no va ser fins a l'època de l'emperador Teodosi que es va visualitzar la divisió de l'Imperi. A la seva mort va dividir-lo entre els seus dos fills: Arcadi, el més gran, va ocupar-se del d'Orient; Honori va rebre el d'Occident. A partir d'aquell moment, la història dels dos imperis va tenir recorreguts diferents. Tan diferents que l'Imperi romà d'Occident va caure el 476, mentre que l'Imperi d'Orient es va mantenir fins al segle xv.

2.5. Viatgem per l'Europa romana

Els romans van arribar a terres molt allunyades de la seva ciutat originària. En el moment de màxima extensió, l'Imperi romà s'estenia des de la mar Càspia fins a Hispània, i des de Bretanya fins a Egipte. En tots aquests territoris van deixar la seva empremta, ja fos a través d'edificis públics, d'elements lingüístics, de trets socioculturals, etc. Com és evident, les restes arqueològiques són les que més fàcilment podem contemplar, i aquestes es troben a qualsevol indret conquerit per l'Im­peri romà i en diferents estats de conservació.

Ens centrarem en el continent europeu, però no esmentarem les ciutats romanes d'Hispània, que ja vas estudiar al curs anterior.

Arles (França)

Iulia Arelate Sextanorum, colonitzada per Juli Cèsar.

Trèveris (Alemanya)

Augusta Treverorum, colònia fundada per August l'any 16 aC.

La muralla d'Adrià (Regne Unit)

Durant un viatge a la Bretanya el 122 dC, l'emperador Adrià va projectar aquesta muralla que tenia la funció de separar els romans dels bàrbars, a més de ser un punt d'observació i control del comerç.

Pompeia (Itàlia)

Pompeia, fundada al segle vi aC, va passar a mans dels romans l'any 80 aC.

2.6. Viatgem per altres indrets romans

Els països del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient conserven autèntiques meravelles urbanístiques i arquitectòniques de l'època romana. Els romans no van deixar de banda les ciutats de les províncies i, ja fos perquè era la ciutat on l'emperador passava temporades, ja fos perquè era la ciutat on vivia el governador, les van construir i embellir a imatge de la seva estimada Roma.

Amfiteatre d'El-Djem (Tunísia)

Aquest amfiteatre era un dels més grans de l'Imperi. Tenia tres pisos i una capacitat per a 35.000 espectadors.

Leptis Magna (Líbia)

Era coneguda per tot l'imperi com la perla d'Àfrica. Va ser incorporada a l'Imperi l'any 146 aC, després de la derrota dels cartaginesos.

Palmira (Síria)

L'actual Tadmur va ser una ciutat de mercaders que gaudia d'una posició privilegiada entre els dos grans imperis, el romà i el persa. El seu nom, Palmira, significa ‘Palma' o ‘Ciutat de les palmeres'.

Les restes romanes del segle ii i iii dC s'han pogut admirar fins l'any 2015, en què van ser destruïdes en bona part per Estat Islàmic.

Jerash (Jordània)

Encetem l'apartat Parlem en llatí dedicat a l'estudi del lèxic. En aquest apartat després d'estudiar l'origen dels mots catalans, arribarem a la conclusió que gran part del vocabulari, amb modificacions fonètiques o sense, prové del llatí.

La ciència que ens aporta informació sobre la procedència de les paraules és l'etimologia i aquesta informació la trobem en els diccionaris etimològics.

Els més importants pel que fa a la llengua catalana són el Diccionari català-valencià-balear, de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i el Diccionari etimològic, de l'Enciclopèdia Catalana.

L'ús d'aquests diccionaris especialitzats et pot ser molt útil per treballar els apartats del llibre dedicats a l'etimologia.

3.1. Substrat, superestrat i adstrat

Com ja hem apuntat, els pobladors dels diversos territoris conquerits pels romans van adoptar el llatí vulgar o popular, el qual en va esdevenir la llengua estàndard. El llatí vulgar, però, era un llatí poc uniforme que tenia diferències en funció del lloc de procedència, de la classe social i de la professió dels colonitzadors.

Així doncs, la base del català és el llatí vulgar, però influït per altres llengües, anteriors o posteriors a la romanització.

Substrat

És la influència que van exercir en el llatí les llengües preromanes parlades pels pobles que vivien al territori de l'actual Catalunya abans de l'arribada dels romans. En aquest territori vivien els ibers, amb una llengua i una cultura pròpies. Més endavant hi va arribar un poble d'origen indoeuropeu, els celtes, que han deixat la seva empremta en la nostra llengua amb paraules com betum o galta. A més, a la franja pirinenca hi havia pobles d'origen basc que ens han passat paraules com xiruca, esquerra o pissarra.

Superestrat

És la influència que ha exercit una llengua en una altra sense substituir-la. En el cas del llatí, eren bàsicament la influència del germànic i de l'àrab.

Els germànics van ser uns pobles que, en successives invasions, s'anaven apoderant de l'Imperi romà d'Occident. D'entre aquests pobles germànics, cal esmentar els visigots, que van establir-se al nord de la península Ibèrica. Algunes paraules d'origen germànic que han arribat al català són blau o espia.

Els àrabs van arribar a la península al segle viii dC i van expandir-se ràpidament. De l'àrab perduren mots com gatzara o albergínia.
 

Adstrat 

És la influència lingüística entre dues o més llengües per proximitat o per raons polítiques o comercials.

La llengua catalana, un cop formada, ha estat influïda pel castellà. Paraules com amo, enfadar o burro en són bons exemples.

El francès també ens ha deixat paraules com xofer, consomé o croqueta.

De l'italià utilitzem mots relacionats, sobretot, amb la música i les arts com ara piano, partitura o soprano.

L'anglès també ha influït en el lèxic català en diversos àmbits amb paraules com bàsquet, càmping o sandvitx.
 

3.2. Els mots patrimonials, els cultismes i els semicultismes

Podem classificar les paraules que ens han arribat del llatí en dos grans grups: els mots patrimonials i els cultismes.

Mots patrimonials

Els mots patrimonials o populars són aquells que ens han arribat per transmissió oral. Amb el pas del temps, la forma originària es va anar alterant fonèticament, fins a arribar a una forma que no s'assembla gaire a l'original. Per exemple, la paraula llatina pavor ha evolucionat a la paraula catalana por.

Cultismes

Ens han arribat directament de fonts escrites i gairebé no han sofert canvis fonètics; per tant, la seva forma actual és molt semblant a l'originària. És el cas del mot llatí examen, que ens ha arribat exactament igual.

Semicultismes

Hauríem de parlar també de semicultismes quan ens referim a aquelles paraules llatines que han patit una evolució fonètica parcial (més que els cultismes però menys que els mots patrimonials), és a dir, que ens han arribat parcialment canviades, com el mot llatí spatula que ha donat el mot català espatlla.

En alguns casos, un mateix mot presenta una forma patrimonial i una altra de culta o semiculta. Són els anomenats doblets o al·lòtrops. És el cas del mot llatí miraculum, que ha donat el mot patrimonial mirall i el mot semiculte miracle.

Això passa quan es pren un mot llatí que originàriament ja havia donat lloc a un mot patrimonial. Aquest fet es dóna, sobretot, per la necessitat del llenguatge científic i tècnic de crear paraules noves.

3.3. Neologismes

La llengua catalana també ha incorporat paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous. Són els anomenats neologismes.

A partir del segle xviii la tecnologia i la ciència han progressat moltíssim i ha estat necessari crear nous termes per designar els invents o les noves teories que han anat sorgint. Així s'ha configurat un vocabulari tècnic científic comú a tothom, que ha facilitat la comunicació i la divulgació dels descobriments. Els científics han recorregut directament al grec i al llatí per a la designació de conceptes científics o tècnics.

És un neologisme el mot virus, que en llatí volia dir ‘verí' i actualment s'usa en el camp de la medicina i de la informàtica com a element infec­ciós i nociu.

Amb el pas del temps, els neologismes deixen de considerar-se paraules de nova creació i s'incorporen a la llengua comuna. És el cas del mot televisió format per un ètim grec tele- (lluny) i un ètim llatí visio (visió).

3.4. Canvis fonètics més freqüents

Veiem, doncs, que alguns mots han passat al català sense experimentar cap canvi fonètic i, en canvi, n'hi ha d'altres que han canviat força. A continuació pots veure, de manera molt esquemàtica, els principals canvis fonètics que han experimentat els mots llatins en passar al català:

El naixement d'aquesta deessa ha estat interpretat per força pintors, però l'obra més coneguda és El naixement de Venus de Sandro Botticelli.

Botticelli immortalitza el moment de l'arribada d'aquesta deessa a l'illa de Xipre, consagrada al seu culte, empesa pel Zèfir i per la brisa Aura, que estan entrellaçats en una abraçada. Venus apareix en el centre de la composició dins d'una gran petxina. Els llargs cabells rossos li cobreixen el pubis mentre que amb el braç dret intenta tapar-se el pit. A l'altre costat hi ha una de les Hores, les deesses de les estacions: és la Primavera, que porta la capa adornada amb motius florals i llança roses a Venus.

Botticelli va immortalitzar una d'aquestes trobades entre Venus i Mart, en la qual Venus està desperta i mira Mart mentre dorm. Alhora, uns petits sàtirs juguen al seu voltant. Els amants estan sota un arbust de murta, l'arbre consagrat a la deessa. Aquesta obra amaga el missatge del triomf de l'amor sobre la guerra ja que Venus ha allunyat Mart de les seves accions bèl·liques. Un dels sàtirs intenta despertar-lo bufant-li una botzina a l'orella, dos més li prenen les armes i un altre es posa el seu casc.

En aquesta obra d'Il Tintoretto, el pintor ha representat Vulcà que sorprèn la seva dona nua, mentre Mart, amagat sota el llit, treu el cap per fer callar el gos que borda. Al fons, l'escut de Mart, en què es veu reflectida l'escena del primer pla. Al bressol es representa Cupido, símbol de l'amor entre Venus i Mart.

Cupido sol acompanyar la seva mare en moltes obres. En aquesta, es veu la deessa semiincorporada agafant l'arc de Cupido amb la mà esquerra.

 

El pintor italià Ticià va representar Venus acompanyada de Cupido, que sosté un mirall en el qual es reflecteix parcialment el rostre de la deessa. Un altre amoret es disposa a coronar Venus com a deessa de l'Amor.

4.4. Psique i Cupido

Segons ens explica Apuleu en la seva novel·la L'ase d'or, Cupido també es va enamorar bojament i la seva història d'amor tampoc va ser planera. Vet aquí la història: Hi havia un rei i una reina que tenien tres filles de les quals destacava la més petita, Psique, per la seva bellesa. Ciutadans i forasters s'aplegaven per veure-la, com si fos la mateixa Venus. La deessa, molt indignada, va demanar al seu fill que castigués la noia i que cap home s'hi acostés. Aleshores, el pare de la noia va consultar els oracles, sospitant alguna malvolença dels déus i, fent cas del que li havien vaticinat, va abandonar la noia en una muntanya abrupta per tal que un monstre horrible se l'emportés.

Psique es va adormir i quan es va despertar es trobà al bell mig d'un bosc on hi havia un palau reial. Hi va entrar, va reposar, i va menjar i, a la nit, un marit invisible la va fer la seva esposa. I així anaren les coses durant molt de temps.
Mentrestant, la sort de Psique s'escampava arreu i les germanes, envejoses, la van convèncer perquè esbrinés qui era el seu misteriós marit i li donaren una llàntia. Així, a la nit, Psique va poder observar el rostre més bell que mai havia vist però una gota d'oli roent va caure damunt del déu i aquest, en veure's descobert, s'allunyà volant. Trista i desconsolada el va buscar pertot arreu fins a arribar a la mateixa Venus. Aquesta li va imposar feines dures i desagradables. Finalment, Júpiter, veient l'immens amor que hi havia entre ells, va oferir ambrosia a la noia, que va esdevenir immortal. Poc després se celebraren les noces entre Psique i Cupido davant de tots els déus.

Aquest conjunt escultòric de Canova ens mostra Cupido amb les ales obertes que s'ajup damunt de Psique, incorporada suaument i lliurada al seu amant en una abraçada dolça i suau.

Altres obres relacionades:
L'Amor i Psique, F. Gérard. Musée du Louvre, París.

En la pintura d'Il Veronese podem veure Venus que sosté el cos d'Adonis mentre observa Cupido que vol calmar un gos que està fent lladrucs. Cal destacar el contrast entre el cos de la deessa, il·luminat per uns rajos de sol que es filtren entre els arbres, i el d'Adonis, a l'ombra.

En aquesta obra, Rubens pinta les tres deesses nues, generoses en carns, d'acord amb els cànons de bellesa de la seva època. Les Gràcies també eren deesses de la vegetació i per això hi ha una garlanda de flors damunt del grup; així queda clara la seva vinculació amb la natura. Hi ha un amoret amb una cornucòpia d'on raja aigua, símbol del naixement d'una font. S'observen les deesses agafades pels braços fent un cercle.

Antoni Canova interpreta el mite amb la seva sensibilitat peculiar. Es tracta, en aquest cas, d'un grup escultòric de marbre blanc que representa les tres deesses, entrellaçades com les de Rubens. Les escultures de Canova són polides i refinades al màxim amb la qual cosa aconsegueix un gran efecte de lluminositat que accentua la bellesa idealitzada d'aquestes deesses.

The Latin Language

» Vulgar Latin was lively, spontaneous and had no rules; it was spoken by people on the street and is the foundation of the Romance languages.

From the Classical World to the Present Day

»  Rome was founded in 753 AD in the central Italian region of Lazio, a fertile and well-connected area.

»  Legend has it that Rome was founded by Romulus. He and his twin brother Remus were abandoned in the River Tiber before being saved and suckled by a female wolf.

»  Rome was initially governed by kings and grew from a small settlement into a consolidated city.

»  During the period of the Republic, Rome experienced enormous growth and became the most powerful city in the Mediterranean.

»  Rome and Carthage, a North African city, fought for control of the Mediterranean in the Punic Wars.

»  Rome organised the territories it conquered into provinces. A special magistrate was appointed the political, administrative and military governor of each province.

»  Roman expansion ended during the period of the Empire. Frontiers called limes were established between the conquered territory and the barbaric areas.

From the Gods

»  Venus, the goddess of love, was born from the foam of the sea when Saturn castrated his father Uranus and threw his genitals into the sea.

»  Venus married Vulcan, the god of fire, but she had an affair with Mars, the god of war. The illicit lovers had a child: Cupid or Amor (Love).