|
La cavalleria fou una institució medieval de caire militar o paramilitar que arribà a constituir una autèntica casta privilegiada dins la societat feudal europea. L’ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu del sofriment i de la mort, anhel de glòria) feia compatible la defensa del senyor feudal i la dels febles, a les quals s’afegí més tard la de la religió. Precisament, l’Església transformà la cerimònia d’armar un cavaller en un ritu religiós (vegeu els capítols LVIII i LIX de Tirant lo Blanc), d’on deriva l’atribució d’un significat simbòlic a les armes (com es pot llegir al Llibre de l’orde de cavalleria, de Ramon Llull, a L’arnès del cavaller, poema de Pere March, o al capítol XXXV de Tirant lo Blanc).
En un sentit literal i primitiu, el nom cavaller designava el posseïdor d’un cavall i armes que servia un senyor, amb el qual sovint es lligava per un contracte de fidelitat. Sota l’imperi carolingi, els cavallers reberen compensacions territorials als seus eficaços serveis, i en el segle xii esdevingueren una classe jurídica i hereditària. Amb tot, a la Corona d’Aragó la cavalleria no fou mai un clos hermètic, ans es nodrí, també, de ciutadans i d’homes lliures, armats cavallers per un rei com a premi d’algun servei retut a la corona. En el territori de la Confederació, els cavallers rebien el tractament de magnífic mossèn o de, simplement mossèn, i gaudien de privilegis jurídics i d’exempcions fiscals. La major part d’ells vivien en les seves possessions rurals.
Altrament, la tradició literària sorgida de les novel·les del cicle artúric (o de la matèria de Bretanya) divulgà la figura del cavaller errant, que protagonitzava fabuloses aventures i escometia empreses de dificultats sobrehumanes. Aquesta literatura influí poderosa-ment els cavallers dels segles XIV i XV, que imiten els herois de ficció en pràctiques com el vot cavalleresc o els passos d’armes.
Tipologia de les lluites cavalleresques
En síntesi, una lluita cavalleresca podia respondre a dues finalitats: una d’esportiva, d’entrenament i exhibició en l’ús de les armes, i una altra de jurídica, de resolució, per la via de l’enfrontament físic, de plets i de conflictes legals entre cavallers. En el primer cas es troben la justa, el torneig, el vot cavalleresc i el pas d’armes.
Les justes (combats individuals) i els torneigs (combats entre grups de cavallers, dividits en quadrilles) eren autèntics espectacles de competició que engalanaven les festivitats ciutadanes i honoraven la visita de personatges il·lustres, Solien celebrar-se en amplis espais públics, com ara les places del Born de Barcelona i de la ciutat de Mallorca, i eren presidits per un jutge que determinava qui n’havia sortit vencedor. Els cavallers combatien a peu i a cavall, d’acord amb una reglamentació molt detallada, i sense pretendre la mort de l’adversari, desenllaç que, malgrat tot, no era gens inhabitual: per mencionar-ne un de ressonant, cal fer constar que un rei de França, Enric II, morí en un torneig l’any 1559.
El vot cavalleresc era un jurament de caràcter profà que s’exterioritzava en un senyal, una mena d’esquer provocador de la lluita, que distingia el cavaller, el qual en quedava deslliurat en haver-lo satisfet. Una variant del vot cavalleresc és constituïda pels passos d’armes, en què un cavaller, el mantenidor del pas, sovint en companyia d’altres, se situa en un camí o lloc molt transitat amb la intenció de no deixar-hi passar ningú si no es compleixen les seves condicions, que, prèviament i públicament, ha exposat en els capítols de la prova. Aquests reptes, on solien acudir aventurers de tota mena (els joves per donar-se a conèixer i els coneguts per consolidar i augmentar el seu prestigi), comptaven amb jutges, notaris (que aixecaven acta del resultat dels combats) i un públic expectant i eren regulats per una complicada normativa. En el procés de la influència literària damunt la cavalleria, el pas d’armes constitueix una manifestació més de la tendència a novel·litzar la vida cavalleresca que, més acusadament que mai, s’adverteix en el segle xv. I és que en aquest segle, en paraules de Martí de Riquer, «quan la cavalleria encara és una classe que té certa raó de ser i que no es resigna a morir exagerant el luxe i el cerimonial, aquests passos d’armes, en el fons molt similars a les competicions esportives d’avui, són una cosa molt seriosa, en la qual s’inverteixen grans sumes de diners, i un espectacle que entusiasma tothom, fins i tot el poble baix, que el presencia embadalit i entusiasmat».
Història de la literatura catalana, Orbis
|
