De la unió de la hipòtesi de Hess sobre l'extensió del fons oceànic amb el concepte de placa elaborat arran de l'anàlisi de la distribució de terratrémols i volcans, va sorgir la teoria actual de la tectònica de plaques; les afirmacions més importants es resumeixen a continuació:
Per a Wegener, els continents eren només els que es desplaçaven lliscant sobre els fons oceànics. Actualment, sabem que tota la litosfera està en moviment continu sobre la resta del mantell. Recentment, gràcies als sistemes de posicionament global per satèl·lit o GPS, s'han verificat els moviments que la tectònica de plaques havia predit.
Aquesta teoria explica una gran quantitat de fenòmens geològics que aparentment no tenien relació entre si (per aquest motiu també s'anomena tectònica global):
A més de descriure el desplaçament que els continents han experimentat fins a aconseguir la seua posició actual, la tectònica de plaques permet formular prediccions sobre el seu moviment en el futur, tal com mostra la figura:
Resulta irònic que, mig segle després de l'acceptació de la tectònica de plaques, es continue sense dilucidar per complet com es produeix el seu moviment. A continuació, s'exposa com ha anat canviant la nostra percepció d'aquest fenomen.
En un primer moment, va tenir gran acceptació la tesi que la litosfera descansava passivament sobre l'astenosfera. Aquesta capa es considerava fosa parcialment, i es desenvolupava en el seu interior unes corrents de convenció responsables del moviment de les plaques. En els llocs on els corrents calents ascendien i se separaven, es formaven les dorsals; i on els corrents freds s'enfonsaven, les fosses.
Les noves tècniques de tomografia sísmica han ampliat els nostres coneixements sobre la dinàmica del mantell terrestre. L'astenosfera ha cedit protagonisme al conjunt del mantell i a les mateixes plaques com a motors del moviment propi. Així, les plaques no es veuen com a meres «basses» mogudes passivament pels corrents de convenció, sinó que contribueixen al desplaçament propi mitjançant dues forces:
Podem concloure que la calor interna és la responsable que el mantell (llevat del mantell litosfèric rígid), encara que sòlid, es comporte com un material dúctil o plàstic. Situat sobre un nucli que calfa la seua base, es generen corrents de convenció al seu interior que, amb la col·laboració de les plaques pròpies, permeten el desplaçament d'aquestes.
Wegener no sospitava que els continents havien ocupat posicions diferents abans de la formació de Pangea. Actualment, sabem que hi va haver, almenys, una altra Pangea diferent al començament de l'Era Primària.
El geòleg canadenc John Tuzo Wilson (1909-1993) va ser el primer a proposar l'existència, al llarg de la història de la Terra, de processos cíclics de ruptura i de reunificació de supercontinents. En honor seu, a aquest procés cíclic se'l denomina cicle de Wilson. Vegem-ne les fases:
L'est d'Àfrica constitueix un bon exemple per a comprendre el procés de ruptura o de rifting continental. La vall del Rift (Rift Valley) és un solc profund limitat per fractures a través de les quals pugen magmes i el fons està ocupat per llacs. Si el procés continua, aquest continent acabarà fragmentat en dos.
Això és el que ha ocorregut a la mar Roja, al llarg de la qual s'ha format una dorsal estreta que separa la península aràbiga d'Àfrica i genera litosfera oceànica nova.
L'oceà Atlàntic constitueix una etapa més avançada del procés: en les seues vores encara no hi ha subducció (excepte en zones molt concretes) i, per tant, es continua expandint.
A mesura que s'allunya de la dorsal, la litosfera oceànica es fa progressivament més vella, freda i densa. Arriba un moment en què s'enfonsa en el mantell, cosa que provoca la formació de fosses i zones de subducció. L'oceà, que fins llavors s'expandia, es comença a reduir, i els continents que el limitaven passen d'allunyar-se a acostar-se. Això ocorre actualment en el Pacífic, un oceà envoltat bàsicament per fosses que es redueix diversos centímetres a l'any.
Fa uns 40 milions d'anys, l'Índia, situada anteriorment al costat de Madagascar, va contactar amb la vora sud del continent asiàtic. Les dues vores continentals estaven carregades de sediments depositats en el passat. La litosfera continental, més gruixuda i lleugera que l'oceànica, no subdueix.
Després del xoc, la velocitat d'acostament de les plaques es redueix fins aturar-se. Mentrestant, aquests sediments es pleguen i es deformen, i s'eleven fins a formar una serralada intercontinental o de tipus alpí. D'aquesta manera, s'explica que a l'Himàlaia i al cim de l'Everest (el sostre del món mateix) hi hagen roques amb fòssils marins, testimonis d'un oceà antic que ja no existeix.
Activitat 59
Com ha ajudat el GPS a confirmar el desplaçament dels continents?
Activitat 60
Mira el mapa i indica en quins llocs es preveu la formació de nous oceans, serralades i rifts continentals.
Activitat 61
Com evolucionarà la relació entre la placa africana i eurasiàtica?
Activitat 62
Què preveu la tectònica de plaques sobre el que ocorrerà al continent australià? Què es formarà com a conseqüència d’això?
Activitat 63
Observa el dibuix i explica com es produeixen els corrents de convecció, tenint en compte les diferències de temperatura i densitat que tenen lloc.
Activitat 64
Quines dues forces actuen sobre la placa que subdueix?
Activitat 65
Quina de les dues forces et sembla més important? Raona la resposta.
Activitat 66
Per què la Lluna, tot i trobar-se tan propera a la Terra, és un objecte mort geològicament, quasi sense activitat interna?
Activitat 67
Quin tipus de moviment hi ha a la vall del Rift i a la mar Roja?
Activitat 68
Quines zones de la Terra estan en les situacions que mostren els esquemes 2 i 3 del cicle de Wilson?
Activitat 69
Si continua el procés geològic actual, com evolucionaria la regió dels grans llacs africans? Com creus que era la mar Roja en el passat? Què hi ocorrerà en el futur?
Activitat 70
Com explica la tectònica de plaques la formació d’oceans nous? I el seu tancament?
Activitat 71
Com pot ser que hi haja fòssils marins a prop de serralades com els Pirineus, els Alps o l’Himàlaia?
Activitat 72
Fa 90 milions d’anys, l’Índia estava al costat de Madagascar. Fa 50 M.a. va xocar amb Àsia, distant a 6 200 km. A quina velocitat va tenir lloc el desplaçament?
