|
Christiaan Huygens
|
L’estudi de la probabilitat s’inicia en el segle XVII quan alguns matemàtics es van plantejar com guanyar en les apostes jugant amb un parell de daus.
Els jocs d’atzar apareixen en la història des de les primeres civilitzacions. A la Xina s’apostava per diners i per diversió des de l’any 3000 aC i a Egipte utilitzaven un dau de sis cares, tallat en os, per a jugar a partir de l’any 2000 aC. Amb la invenció del paper van aparéixer jocs més sofisticats i es van inventar les cartes o naips.
Tradicionalment s’ha atorgat als jocs un component de sort o fortuna, associada a la màgia o fins i tot a l’espiritualitat, quan no se sospitava d’habilitats ocultes per a obtenir beneficis de manera fraudulenta.
Aquestes idees van allunyar els matemàtics de l’estudi dels jocs d’atzar fins a l’any 1654, quan un escriptor francés va reptar el matemàtic Blaise Pascal (1623-1662) a determinar les condicions amb més possibilitats d’èxit enun dels jocs més comuns de l’època. La qüestió semblava senzilla: es tractava de decidir si obtenir un sis doble en llançar diverses vegades una parella de daus, amb sis cares, era una aposta profitosa.
Pascal va intercanviar una sèrie de cartes amb un altre matemàtic francés, Pierre de Fermat (1601-1665), sobre aquest problema i d’altres relacionats amb el mateix joc. Les seues reflexions es consideraven l’origen de la teoria de probabilitats.
Aquestes cartes i les seues conclusions no van ser publicades per Pascal ni per Fermat. El 1657, un altre matemàtic, Christiaan Huygens (1629-1695), va publicar un breu tractat sobre els raonaments relatius als jocs de daus, inspirat en la correspondència dels dos matemàtics francesos.
En el seu llibre, Huygens resolia alguns dels problemes plantejats per Pascal i establia els principis bàsics del càlcul de probabilitats.
En concret, en el problema dels dos daus, la probabilitat de guanyar obtenint un sis doble és de les més baixes, ja que si considerem els 36 resultats possibles en llançar-los, només en un d’aquests s’obté aquest cas.