Probablement escrita entre el 1435 i el 1462, la novel·la que actualment coneixem amb el títol de Curial e Güelfa va ser trobada per Manuel Milà i Fontanals a la Biblioteca Nacional de Madrid a la fi del segle xix.
En aquest únic manuscrit que ens ha arribat de la novel·la, no s'hi fa constar ni el títol de l'obra ni el nom de l'autor. El títol, Curial e Güelfa, el va posar el mateix Milà i Fontanals, perquè la novel·la narra la vida d'un cavaller, Curial, i les relacions amb la seua dama, Güelfa.
La dama del llac i la reina Ginebra. Miniatura medieval (segle XII).
El llibre primer narra la joventut de Curial, cavaller pobre, educat a la cort del marqués de Montferrat, del qual s'enamora Güelfa, viuda jove, germana del marqués. Güelfa protegeix el cavaller i fa que reba una educació acurada.
Però a causa de la intervenció d'uns calumniadors, Curial ha d'allunyar-se de la seua protectora. L'heroi marxa a Àustria, on intervé en un combat per a alliberar una duquessa d'una acusació falsa d'adulteri. Com a vencedor, s'ofereix a Curial la mà de Laquesis, germana de la duquessa; malgrat l'atracció que sent per la jove, Curial rebutja l'oferta i retorna a Montferrat.
Batalla de Nájera. Miniatura del segle XV.
L'eix central d'aquest segon llibre és un torneig a Melú, convocat pel rei de França i en què fa acte de presència el rei Pere el Gran, amb qui Curial entra en relació.
Laquesis provoca la gelosia de Güelfa, que decideix retirar l'ajuda econòmica a Curial, que, desesperat, es lliura a una vida dissipada a la capital de França.
En aquest llibre, la vida de l'heroi es complica. Després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia —on té un somni mitològic que ocupa una bona part del llibre tercer—, Curial naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Captiu durant set anys, esquiva, per fidelitat a Güelfa, els amors de Càmar, filla d'un ric mercader de Tunis que ha comprat l'heroi com a esclau.
Aconseguida la llibertat, Curial es converteix en un gran capità d'exèrcits que defensen la cristiandat contra els turcs. Finalment, es reconcilia amb la seua protectora i amb les noces de tots dos acaba la novel·la.
Document: Boccaccio
Boccaccio. Fill natural d’un mercader toscà, naix l’any 1313 probablement a Florència o a Certaldo. Sembla que va viure a Florència fins als voltants del 1325, època en què arriba a Nàpols per instruir-se en l’exercici d’activitats mercantils, tal com volia el seu pare. Després de fracassar en el camp del comerç i d’una experiència desafortunada en els estudis de dret canònic, es dedica totalment a les lletres.
Document: Virgili
«Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès, propietari de les seues terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle iii a.C. Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seua següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura».
Document: Ovidi
Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C., en una família benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seua formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seua folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. La seua obra és un reflex fidel de la vida de l’alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada.
Curial e Güelfa no és res més que una història d'amor amb tots els ingredients que la recepta exi-geix (passió, gelosia, odi, desig, il·lusió, sacrifici, perdó, etc.), on cadascun dels personatges ac-tua segons uns esquemes determinats. Curial és una barreja de playboy i de burgès en decadència. La Güelfa és la protectora (la mare), la fidel i l'amant en potència; és la raó, la seguretat i molt probablement l'ensopiment i la frustració eròtica. Laquesis és la seductora, la perversa; és la sensualitat, el risc i la possibilitat de transgredir la barrera. Càmar és la companya, la resignada; és la passió controlada i la renúncia.
Glòria Casals
dins «Curial e Güelfa». Tres històries d'amor, Edicions 62 (adaptació)
Malgrat la nul·la difusió que va tenir, Curial e Güelfa representa una de les temptatives més originals d'innovació del gènere de la novel·la cavalleresca. L'autor hi combina tradicions literàries molt diverses de les literatures romàniques (la poesia trobadoresca, la narrativa cavalleresca francesa, l'obra de Dant, de Boccaccio o, com hem indicat en la pàgina anterior, de Desclot) i de la literatura clàssica (la producció de Virgili i Ovidi ); i l'ambientació realista i amorosa amb l'erudició i les al·legories de tipus mitològic.
La formació de Curial com a cavaller és donada no sols pels fets d'armes en què participa, sinó també per l'adquisició dels millors refinaments cortesans, com la poesia.
A més d'una novel·la cavalleresca, Curial e Güelfa és també una novel·la sentimental. L'element amorós sempre havia estat present en els llibres de temàtica cavalleresca, però en el Curial la història d'amor entre el protagonista i Güelfa emmarca tot l'argument i desencadena l'acció. Per això, la caracterització dels personatges és molt matisada i la seua evolució psicològica s'hi mostra detalladament.
La trama amorosa de la novel·la exposa clarament la concepció medieval de l'amor: la relació entre Güelfa i Curial reprodueix la distribució dels rangs socials en les relacions dels amants típica de la lírica trobadoresca. Per a Curial, el pacte que el manté lligat a Güelfa és superior als seus sentiments, malgrat que no n'estiga enamorat, i per això refusa dones com Laquesis o Càmar, de qui sí que s'enamora realment. Aquesta contenció i aquest domini dels sentiments són virtuts que Curial aprendrà al llarg de la seua formació.
L'estil de l'obra, culte i transparent alhora, mostra la mateixa contenció; per això evita allargar-se en els parlaments o en les descripcions.
