Després de la guerra del Peloponès, les polis gregues van entrar en decadència i el rei Filip II de Macedònia (que regnava en una regió del nord de Grècia) es va voler imposar com a nova potència, unificar tot Grècia i crear un sol estat grec.
Els macedonis, tot i que parlaven una llengua semblant a la grega, tenien pocs punts en comú amb els grecs: el seu nivell cultural era molt baix, la seva economia era pobra i no s'organitzaven en polis, sinó que hi havia un únic rei i els ciutadans estaven al marge de la vida política.
En primer lloc Filip volia alliberar les ciutats gregues d'Àsia que havien estat preses pels perses. A canvi, demanava que li proporcionessin soldats i vaixells, i que fos reconegut com a cap de les forces militars gregues.
Filip va començar aquesta gran empresa, però no va poder acabar-la perquè fou assassinat. El successor de Filip va ser el seu fill Alexandre, que va ocupar el tron amb només vint anys.
Alexandre era un jove amb inquietuds, tenia ganes de saber-ho tot i abans de fer els vint anys ja havia participat en campanyes militars al costat del seu pare, que li va ensenyar tota mena d'estratègies. La seva formació cultural anava a càrrec d'Aristòtil, el filòsof i científic més reconegut de l'època. Aristòtil va estimular el seu interès pel món grec i el va introduir en disciplines que posteriorment li serien molt útils per a la guerra, com ara el coneixement del medi natural i geogràfic.
A Alexandre li agradava molt llegir i aprendre a partir de l'experiència que podien oferir-li els herois del passat. Una de les obres que més va influir-lo, i que va marcar la seva trajectòria militar, va ser la Ilíada d'Homer, un poema de més de quinze mil versos en què es narren els combats que van tenir lloc a Troia. Aquil·les és el gran protagonista del poema i destaca entre els guerrers grecs per la seva valentia i també per la seva compassió amb els vençuts. Aquest heroi fou l'ídol d'Alexandre.
Quan fou proclamat rei, continuà l'empresa que havia començat el seu pare: alliberar les ciutats gregues d'Àsia del domini persa. Amb un exèrcit de més de 40.000 homes, el jove rei va desembarcar l'any 334 aC a l'Àsia Menor, i gràcies a la seva habilitat va guanyar la majoria de batalles, de les quals cal destacar dues en què s'enfrontà al mateix rei persa, Darios: la batalla d'Issos, [Font 9] a l'entrada de l'actual Síria, i la de Gaugamela, a l'antiga Mesopotàmia. Les capitals perses d'orient es van anar rendint sense gaire resistència a Alexandre, i aquest jove rei va arribar fins als confins del món oriental, l'Índia. [Font 10] Però el somni d'Alexandre anava més enllà de la conquesta militar: volia crear un sol imperi que s'havia de fonamentar en la llengua i la cultura gregues. [Font 11]
Font 9. Alexandre el Gran lluita contra els perses a la batalla d'Isos, segons un mosaic del segle II aC.
Font 10. Fotograma de la pel·lícula Alexandre Magne, d'Oliver Stone (2004), en què Collin Farrell interpreta el personatge d'Alexandre el Gran. En aquesta imatge el veiem passant revista al seu exèrcit amb el seu inseparable cavall, Bucèfal.
Font 11. Estàtua d'Alexandre el Gran a Tessalònica (Grècia).
Filip II, rei de Macedònia, aprofitant la decadència de les polis gregues després de la guerra del Peloponès, va aconseguir dominar tot Grècia i convertir-la en un sol estat. Filip II volia conquerir l'imperi persa, enemic tradicional de Grècia, objectiu que va assolir el seu fill Alexandre el Gran, que va succeir-lo en el govern quan només tenia vint anys.
4.1. Expansió de l'Imperi
El pas d'Alexandre per Orient va tenir com a conseqüència una extraordinària expansió de la cultura grega en tots els seus àmbits, fet que va significar el progrés en molts llocs. Alexandre tingué un tracte semblant amb tots els seus súbdits –fossin grecs, macedonis o perses–; fins i tot va arribar a reclutar tropes perses per substituir les tropes gregues que anava llicenciant o les que deixava com a guarnició als territoris conquerits. Va potenciar els casaments entre grecs i perses perquè creia en la fraternitat universal, sense tenir en compte les diferències de raça, llengua o costums. Ell mateix es va casar amb Roxana, filla d'un noble persa.
Aquesta tolerància envers els pobles conquerits va causar un malestar creixent entre els nobles i els soldats macedonis, que al seu torn va generar conflictes i conspiracions que van obligar Alexandre a prendre mesures extremes, com la de fer executar alguns dels seus amics més propers. Alexandre va ser generós i clement amb els vençuts, però cruel i despietat quan, segons el seu parer, la situació política ho requeria.
Per consolidar les seves conquestes, va fundar 70 ciutats per tot l'imperi, que es van convertir en centres de difusió de la cultura grega. Eren ciutats (la majoria anomenades Alexandries) fundades en indrets estratègics per al comerç o bé per al control militar dels territoris conquerits. Reproduïen l'estructura hipodàmica de les ciutats gregues, amb una distribució quadricular de carrers i una àgora central o plaça pública amb els edificis principals. De totes, n'hem de destacar la ciutat d'Alexandria, a Egipte, fundada entre el 332 i el 331 aC, a l'oest del delta del Nil. Després de la mort d'Alexandre, als trenta-tres anys, un dels seus generals, Ptolemeu I, rebé Egipte en el repartiment de terres i va convertir la ciutat d'Alexandria en un dels centres culturals més importants de la Mediterrània. [Font 12] Va construir-hi el far per guiar els vaixells a port i poder identificar la situació de la ciutat des de la llunyania. El far d'Alexandria va ser considerat una de les set meravelles del món. [Font 13] També va fer-hi construir una gran biblioteca, que amb el temps va esdevenir el referent cultural del món antic. Com que la ciutat tenia un port comercial molt important, es demanava als nombrosos vaixells que hi feien escala poder copiar i traduir al grec els llibres que duien a bord. D'aquesta manera es va aconseguir aplegar un fons bibliogràfic de més de 700.000 volums.
Alexandre, amo de mig món, va morir a Babilònia víctima de les febres, segons alguns historiadors. Va deixar un imperi que arribava fins a l'Índia per l'est i fins a Egipte per l'oest, i va dur a terme el seu projecte d'unificar orient i occident en un sol imperi on la cultura i la llengua grega hi eren ben presents. [Font 14]
Alexandre va morir als trenta-tres anys sense nomenar successor. El seu vast imperi es va repartir en cinc parts entre els generals que li eren més propers. D'aquests generals fou Ptolemeu, que va rebre Egipte, el qui va fundar la dinastia més estable de totes. Però amb el pas del temps el somni d'Alexandre de crear un sol imperi es va anar esvaint perquè l'imperi es va desmembrar en grans reialmes, cadascun governat per un general.
Font 12. Alexandre el Gran.
Font 13. El far d'Alexandria, una de les set meravelles del món, en una representació del segle XIX.
Font 14. Les conquestes d'Alexandre el Gran.
Les seves gestes el van convertir en un mite i gairebé el van posar a l'altura dels déus. Per això ha passat a la història amb el sobrenom d'Alexandre el Gran.
És coneguda (i també qüestionada) la trobada entre Alexandre el Gran i el filòsof Diògenes de Sínope, que vivia com un rodamón pels carrers d'Atenes, convertint la pobresa en una virtut. Quan l'emperador es va presentar majestàtic amb un «sóc Alexandre el Gran», Diògenes li va respondre amb un «jo sóc Diògenes el Gos». I quan Alexandre li va preguntar què podia fer per ell, Diògenes li va respondre: «Podries apartar-te? M'estàs tapant el sol».